La Laura i en Joan
al servei d’una gran fita

12

La Laura i en Joan
al servei d’una gran fita

IMMUNOLOGIA DEL
TRASPLANTAMENT

Portada on es veu a la Laura i en Joan vestits de metges davant una sala d'operacions.

Pàgina 2 i 3

Autor:
Josep M. López Madrid

Il·lustració:
Montse Español

Edició:
Xavier Gómez Cacho

Coordinació del projecte:
Eloi Carbonell

Disseny i maquetació:
Jordi Sales

Correcció:
Maria Carbó

Assessors:
Josep Maria Grinyó i Jordi Morató, de l’Institut d'Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL).
Comitè editorial:
Josep Maria Martorell i Rodon, Iolanda Font de Rubinat, Olga Alay, Salvador Maturana i Joan Callarisa.

© 2011 Jose M. López Madrid, sobre el text
© 2011 Montse Español Rodié, sobre els dibuixos
© 2011 Generalitat de Catalunya
Departament d’Economia i Coneixement
Secretaria d’Universitats i Recerca
Direcció General de Recerca, sobre l’edició

Dipòsit Legal:
B.39005-2011

Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement 3.0 de Creative
Commons, si no s’hi indica el contrari. Se’n permet la reproducció, distribució, la comunicació pública i la transformació per generar una obra derivada sempre que se’n citi el titular dels drets (Josep M. López Madrid, Montse Español Rodié, Generalitat de Catalunya) i que se’n faci un ús no comercial. La llicència completa es pot consultar a
http://creativecommons.org/licenses/by/3.0/es/legalcode.ca.

Impressió:
Novoprint.

La Laura i en Joan
al servei d’una gran fita

IMMUNOLOGIA DEL
TRASPLANTAMENT

text de Josep M. López Madrid
il·lustracions de Montse Español

Pàgina 4 i 5

Era un dimecres de finals d’abril, i la Laura i en Joan eren a classe de medi amb l’Alícia. Els agradava fer classe amb ella, sobretot quan se n’anava del tema del llibre i els explicava tot el que sabia dels animals. No obstant això, n’hi havia que a la classe aquell dia no escoltaven gaire i es dedicaven a altres menesters:

—Ahhh!

—Com pot ser, Sergi! —va exclamar l’Alícia—. Però es pot saber quina gràcia hi trobeu, a jugar a enganxar-vos els dits amb les taules?

Però la Laura i en Joan no es van poder quedar a veure com acabava la història amb en Sergi perquè havia entrat la Diana, una mestra mexicana que passava uns dies a l’escola de visita. Els duia un encàrrec, i quin encàrrec! Havien participat en moltes recerques importants i fascinants, però, fins ara, de la seva investigació mai no havia depès cap vida humana de manera tan directa.

Els demanaven a l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL) de l’Hospitalet de Llobregat per col·laborar en una investigació sobre el trasplantament de ronyó.

Els nens estan asseguts a classe mentre la professora parla. La Diana li mostra un paper a en Joan, en el fons de la classe.

Pàgina 6 i 7

—Ai, em fa una mica d’angúnia investigar el ronyó humà.

—A mi també, però segur que quan activem els poders màgics, ens transformarem en experts de debò en nefrologia i ja no ens farà cosa.

—Llavors, què estem esperant? Dóna’m les mans, Laura. Unim les energies! —va dir en Joan quatre vegades.

—U-u-unim, les nostres e-e-energiiies! —va repetir la Laura quatre vegades.

—Ui, ui, ui, Laura, em sembla que amb el singlot que tens no se’ns activen els poders màgics.

—Co-om que no e-ens havia pa-assat mai.

—Doncs en quin moment que ens agafa l’experiment! —li va fer broma en Joan, a veure si aconseguia que se li passés—. T’intentaria espantar a veure si se’t passa, però és que m’agafa el riure.

—Tra-anquil, a-anem tirant i ja se’m pa-pas-sarà.

—Tens raó, segur que de camí a l’Hospitalet ja se t’haurà passat. Anem a agafar el metro. Tu prova d’anar respirant profundament i vés aguantant la respiració cada deu segons, a veure si se te’n va.

Per sort, al cap de no res de viatge se li va passar el singlot a la Laura i van poder activar els poders màgics:

—Unim les nostres energies! —van poder dir, per fi, les quatre vegades com calia.

La Laura i en Joan es donen les mans i activen els seus poders, dins el metro.

Pàgina 8 i 9

—Uf, em sentia indefensa sense els
coneixements que ens proporcionen els poders
màgics.

—Per no dir l’angúnia de pensar que toques els
ronyons, oi? Ara ja res de res, oi, Laura?

—Ara ja estem a punt per col·laborar! Mira què hi diu,
en aquest llibre, que fort! Com pot ser que fa cent anys intentessin
fer trasplantaments de ronyons d’animals a persones?

—Laura, no en facis un gra massa, que gràcies a aquella gent pionera la medicina està tan avançada avui.

—Tens raó, Joan, perdona, ha estat una tonteria, és el que passa per fer comentaris sense pensar.

Quan van arribar a la darrera parada de la línia vermella del metro es van dirigir directament cap a les consultes externes de l’Hospital Universitari de Bellvitge, ja que allà és on havien quedat amb una investigadora de l’IDIBELL, que ràpidament els va acompanyar als laboratoris on estaven investigant sobre el trasplantament de ronyó.

Allà els van donar la benvinguda quatre persones de l’equip que estaven participant en la recerca.

En David, l’Stephanie, la Lídia i en Santi, un nefròleg, una cirurgiana, una nefròloga i un immunòleg. En David i la Lídia els van acabar de posar al corrent de l’estat de la recerca.

En Joan i la Laura estan asseguts dins el metro, mirant un llibre. En Joan i la Laura surten de l'estació de metro.

Pàgina 10 i 11

—Estem investigant perquè les persones a les quals fem els trasplantaments de ronyó no s’hagin de prendre tants medicaments després de l’operació.

—Els fàrmacs se’ls han de prendre perquè els defensors de l’organisme, els glòbuls blancs, no ataquin el ronyó nou, oi?

—Efectivament, Laura. El problema principal que tenim a l’hora de trasplantar un ronyó és que els glòbuls blancs de la persona a qui el trasplantem el rebutgin i l’ataquin.

—I quin percentatge de rebuig teniu?

—Hem aconseguit disminuir molt el rebuig al ronyó trasplantat, ja que només tenim un vint per cent de rebuig, però encara depenem massa dels medicaments.

—Jo trobo que està súper bé que de cent pacients només el rebutgin vint.

—Hi estic d’acord, no està gens malament. Però això no és tot, perquè d’aquest vint per cent ja tenim capacitat per recuperar-ne, amb tractament, el vuitanta per cent.

—Que bé!

—Ara estem buscant immunodepressors naturals, és a dir, investiguem la manera d’activar mecanismes que ja té el nostre cos per fer que els glòbuls blancs no vegin el ronyó trasplantat com un enemic que entra al cos i l’ataquin perquè es pensen que defensen l’organisme.

—És com fer que els glòbuls blancs aprenguin la lliçó perquè no s’equivoquin i no ataquin el bo de la pel·lícula, no?

—Més o menys, Joan —li va respondre rient en David, a qui l’exemple li havia fet molta gràcia.

—Encara sort! Quan ens ha passat l’encàrrec la Diana, em pensava que havíem de salvar un nen o una nena que necessitava urgentment que acabéssim la recerca per poder continuar vivint —va comentar en veu baixa en Joan a la Laura.

—Jo també! Realment sembla que, quan una situació difícil et toca de prop, és molt més important i greu que les de les altres persones, oi?

—Ja ho pots ben dir.

En Joan i la Laura estan asseguts en una taula amb la resta de l'equip. Al fons, a través d'una finestra, es veu una sala on hi ha medicaments i dues persones treballant.

Pàgina 12 i 13

Però no tenien gaire temps per a anècdotes, perquè havien d’aprofitar al màxim les quaranta-sis hores que tenien de poders màgics. La recerca contenia més riscos dels que es pensaven en aquell moment... En primer lloc, van anar al laboratori a analitzar unes mostres de sang de dos pacients per estudiar si eren compatibles, és a dir, si una tenia les característiques idònies perquè pogués rebre el ronyó de l’altra i els seus glòbuls blancs no ataquessin el nou ronyó com si fos un estrany que envaeix el cos. No podien trigar gaire perquè el ronyó l’havien donat el dia anterior els familiars d’una noia que havia mort en un accident.

—Qui ens ho havia de dir, eh?, que arran dels primers fracassos amb els trasplantaments de ronyó s’obririen noves vies d’investigació —va dir en Joan.

—I tant! No gaires vegades es valoren els encerts que hi ha darrere els fracassos —va comentar en David mentre la Laura es tornava ben vermella.

—Què et passa, Laura? T’has marejat?

—No, segur que només té una mica de calor —els va
respondre en Joan, sense dissimular gaire el riure
davant la mirada estranya de la resta de l’equip—.
La Laura em sembla que no recorda la història..., la
hi podeu explicar?

—Home, Joan, segur que ho sap, amb els poders
màgics és una investigadora experta en
trasplantaments de ronyó.

—Sí, però ja sabeu que els éssers humans a vegades ens oblidem molt ràpidament de les coses —s’hi va recrear en Joan, mentre la cara de la Laura, de la vergonya que estava passant, anava adquirint tonalitats gairebé morades.

L'equip està a la sala amb estanteries i pots de medicaments, en Joan li ensenya una proveta a la Laura. Un dels companys està al microscopi i els altres estan darrere seu, un està anotant alguna cosa en un paper i un altre amb una capsa de cartó.

Pàgina 14 i 15

—Me les pagaràs —va xiuxiuejar la Laura perquè no la sentissin els altres.

—Què dius, Laura?

—Res, res, que en Joan sempre m’endevina els desigs, ell sap que m’encanta que m’expliquin coses del passat.

—Perfecte, cap problema! A mi també m’agrada molt la història. Resulta
que anys després dels primers trasplantaments
fracassats amb ronyons d’animals, un metge va
descobrir per casualitat, quan provava de
trasplantar ronyons entre persones, que hi
havia problemes de rebuig de l’òrgan, tants
que la gent no sobrevivia malgrat el ronyó
vingués d’una altra persona, encara que
fos la seva germana.

—Però la gent que investigava va fer una cosa molt bona: intentar aprendre dels errors. Van veure que el nostre sistema immunitari, els glòbuls blancs i els anticossos, quan s’implantava un ronyó el detectaven com un cos aliè i l’atacaven. I això va ser el que va obrir noves línies de recerca per trobar immunodepressors, és a dir, per adormir els mecanismes de defensa naturals del cos.

—Després, amb trasplantaments entre persones, això s’ha anat millorant gràcies a molta investigació, però encara depenem massa dels fàrmacs que han de prendre.

A la tarda, els dos infants van rebre amb sorpresa que la seva recerca no era tan tranquil·la com s’havien pensat: tot l’equip es va reunir per planificar i discutir la millor manera de dur a terme el que anaven a fer l’endemà al matí: trasplantar un ronyó. La Laura i en Joan estaven plens d’emoció, ja que, per una banda, els feia molta il·lusió, però, per l’altra, malgrat els poders màgics, també tenien una mica de por davant de tanta responsabilitat.

Un cop va estar tot decidit, van passar a visitar la persona a la qual s’havia decidit que trasplantarien el ronyó: un nen de quinze anys. Quin esglai! En Joan i la Laura van voler saber què li havia passat.

—No sabem del cert per què li ha passat, però el seu ronyó s’està fent malbé i ja no li pot netejar la sang.

—Ara mateix deu ser a diàlisi. Passarem a xerrar una estona amb ell i de passada li explicarem com anirà tot.

—La veritat és que la diàlisi és un gran avenç, però és molt dur haver de venir a l’hospital cada dos dies i connectar-te a aquest ronyó artificial perquè et netegi la sang.

—I aquí a Catalunya encara tenim prou sort, que els temps d’espera per aconseguir un ronyó oscil·la entre dos i tres anys.

En Joan està assegut subjectant un boli, davant hi té una taula amb un paper i unes mostres.  La Laura i una de les seves companyes estan darrere seu. Tot l'equip està darrere una taula, parlant. Una de les companyes ensenya un document.

Pàgina 16 i 17

—Hola, Èric! Com estàs? T’hem vingut a explicar com anirà demà el trasplantament.

—Recorda que després de l’operació hauràs de passar-te cinc dies a les habitacions aïllades.

—Has de tenir paciència, noi, però, com et vam dir, no ens podem arriscar que agafis una infecció els primers dies.

—Tranquil, Èric, segur que tot anirà bé!

—Tranquil, Èric, segur que tot anirà bé!
A la tarda, en Joan i la Laura no van descansar ni un minut, intentaven descobrir un nou immunodepressor gràcies a una idea que l’equip d’investigació en trasplantaments tenia molt avançada després d’experimentar-la amb animals. Quan ja els estaven fent fora del laboratori perquè havien d’anar a descansar per a l’operació de l’endemà...
—Eureka! —un crit eixordador es va
deixar sentir per tota la zona.

—Ostres, Laura! No veus que
amb aquests crits molestem la
gent...?

—Ho sento, ho sento, però és
que em sembla que ja ho tinc,
tenim un nou immunodepressor
a punt per ser provat demà
després del trasplantament.

Naturalment, aquella nit la Laura i en Joan gairebé no van poder dormir dels nervis. Ben d’hora al matí tot l’equip d’investigació, amb el suport de la resta de personal sanitari (anestesista, uròleg, immunòleg, infermeres), es preparava per al trasplantament. Un gran equip al servei d’una gran gesta: el trasplantament d’un ronyó. L’operació va ser un èxit, però ara restava l’estudi de l’evolució del ronyó trasplantat, ja que en aquella recerca es disminuïen les dosis de fàrmacs que es donaven habitualment en aquells casos. Havien activat l’immunodepressor que havien descobert la Laura i en Joan, un mecanisme natural del cos que feia que els glòbuls blancs no pensessin que el ronyó era un cos estrany i que l’havia d’atacar. Per aconseguir-ho, «havien dit» als glòbuls blancs que el ronyó era del seu propi cos introduint la informació dins el sistema immunitari. Tot anava com la seda, però calia anar fent anàlisis contínuament per comprovar que l’evolució era bona i no hi havia rebuig. En cas contrari, immediatament se li administrarien els fàrmacs que neutralitzarien l’atac dels glòbuls blancs.

—El nostre cos és ben increïble.

—Sí, quan tot funciona bé és una màquina meravellosa.

—Ho trobo com màgic. Les artèries porten la sang al ronyó i aquest la neteja...

—Tens raó, ara em miraré el pipí amb més respecte —va bromejar en Joan.

La Laura porta una mascareta i té les mans alçades a l'aire. En Joan està davant seu utilitzant el microscopi i mira a la Laura enfadat. Tot l'equip està en un passadís davant una sala d'operacions, vestits amb bates verdes.

Pàgina 18 i 19

—Bé, ens sap greu però se’ns acaben els poders màgics, ja no us podem ser d’ajuda.

—Si més no fins d’aquí a uns quants anys. De grans no us agradaria dedicar-vos a la investigació en trasplantaments de ronyó?

—I tant! És apassionant estudiar com es poden fer trasplantaments millors. Tenim dos companys de classe, en Lluc i l’Abril, que segur que s’apunten a estudiar-ho, perquè són uns al·lucinats del cos humà.

—Me’ls haureu de presentar. Ara anem aquí al costat a fer un bon partit de pàdel per descarregar tensions, i després, un bon dinar.

—I tant. No podeu marxar amb la panxa buida després de tant que ens heu ajudat. Moltes gràcies per la idea del nou immunodepressor.

—Li podríem posar de nom LJ001, no?

—Anem, fem les parelles...

I així va ser com la Laura va dur a terme la seva petita revenja, perquè el seu equip de pàdel va apallissar el d’en Joan. La Laura va acabar més contenta que un gínjol, ja que en Joan ja havia rebut el que es mereixia per la vergonya que li havia fet passar.

En Joan i la Laura s'acomiaden de l'equip davant la façana de l'hospital Universitari de Bellvitge.

Pàgina 20

els contes de

de Recerca Directa.
IMMUNOLOGIA DEL
TRASPLANTAMENT

La Laura i en Joan són dos infants amb poders màgics que de tant en tant participen en recerques superinteressants... Però la maga que se'ls va aparèixer dins de la llàntia màgica del museu els va fer prometre que només els farien servir durant un parell de dies...

  1. IMMUNOLOGIA DEL TRASPLANTAMENT:
    La Laura i en Joan al servei d’una gran fita
  2. TECNOLOGIES DE LA PRODUCCIÓ:
    La Laura i en Joan amb el gran conductor
  3. MACROECONOMIA:
    La Laura i en Joan desemmascaren la bombolla
  4. ARQUEOLOGIA DE GUERRA:
    La Laura i en Joan investiguen la guerra
  5. SINCROTRÓ:
    La Laura i en Joan en una recerca accelerada

Contraportada on es veuen les cares de la Laura i en Joan.