La Laura i en Joan
investiguen la guerra

15

La Laura i en Joan
investiguen la guerra

ARQUEOLOGIA
DE GUERRA

Portada on es veu a la Laura i en Joan agenollats a terra i mirant cap al cel. La Laura porta unes ulleres de protecció a les mans i en Joan hi du una carta i una foto en blanc-i-negra.

Pàgina 2 i 3

Autor:
Josep M. López Madrid

Il·lustració:
Montse Español

Edició:
Xavier Gómez Cacho

Coordinació del projecte:
Eloi Carbonell

Disseny i maquetació:
Jordi Sales

Correcció:
Maria Carbó

Assessorament:
Francesc Xavier Hernández Cardona, Universitat de Barcelona.
Agraïm la col·laboració del grup del Centre de Recerca i Documentació Aviació Republicana i Guerra Civil (CRDARGC).
Comitè editorial:
Josep Maria Martorell i Rodon, Iolanda Font de Rubinat, Olga Alay, Salvador Maturana i Joan Callarisa.

© 2011 Jose M. López Madrid, sobre el text
© 2011 Montse Español Rodié, sobre els dibuixos
© 2011 Generalitat de Catalunya
Departament d’Economia i Coneixement
Secretaria d’Universitats i Recerca
Direcció General de Recerca, sobre l’edició

Dipòsit Legal:
B.39008-2011

Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement 3.0 de Creative
Commons, si no s’hi indica el contrari. Se’n permet la reproducció, distribució, la comunicació pública i la transformació per generar una obra derivada sempre que se’n citi el titular dels drets (Josep M. López Madrid, Montse Español Rodié, Generalitat de Catalunya) i que se’n faci un ús no comercial. La llicència completa es pot consultar a
http://creativecommons.org/licenses/by/3.0/es/legalcode.ca.

Impressió:
Novoprint.

La Laura i en Joan
investiguen la guerra

ARQUEOLOGIA
DE GUERRA

text de Josep M. López Madrid
il·lustracions de Montse Español

Pàgina 4 i 5

La Laura i en Joan es trobaven en un homenatge que s’organitzava a la Fatarella als darrers aviadors vius que havien format part del vesper de la Gloriosa, o el que és el mateix, de l’aviació republicana als camps del Penedès.

Hi havien anat a entrevistar els darrers aviadors supervivents del vesper, que havien lluitat en aquella terrible guerra que ens va sacsejar i trasbalsar: la Guerra Civil.

—S’havia de ser valent per pilotar un xato –els va lloar la Laura per trencar el gel i convidar-los a explicar la seva experiència, per veure si així recordaven algun indret interessant en el qual excavar quan anessin al camp d’aviació dels Monjos.

—No cal que ho diguis, nena. Només de pensar-hi em vénen calfreds! Pensa que amb els xatos podíem fer un gir de 360 graus en tan sols vuit segons.

—Uf, ara mateix tornaria a pujar al meu mosca! M’encantava sentir la velocitat dels seus 464 quilòmetres per hora. Tot i que hauria de posar-me gomina, si no em despentinaria —els va fer broma en Pere, que era totalment calb.

—No siguis ganàpia, Pere! Si ara tornessis a volar a la velocitat màxima dels mosques, de la tremolor se’t desenroscarien els cargols de la dentadura postissa —li va etzibar en Joan Carles, provocant una gran riallada general.

En Joan i la Laura estan en una sala d'exposicions on hi ha un pica-pica i les persones parlen unes amb les altres. Ells parlen amb dos senyors.

Pàgina 6 i 7

En Pere no podia estar més d’acord amb en Joan Carles: es feia creus que de tan jove hagués pogut anar a la guerra volant en un xato. I no tan sols perquè aquells avions eren ben bé un tros de ferralla comparats amb els d’ara, sinó perquè ho havia deixat tot per defensar els seus ideals.

—Com vas viure la batalla de l’Ebre damunt del teu mosca?

—En part exaltat i, per què no dir-ho, una mica escagarrinat.

—En alguns moments ens semblava que no podríem fer gaire res per guanyar els nostres enemics. Eren tants...

—Per alguna cosa a la seva aviació li deien la Numerosa. Ara, que si ells eren la Numerosa, nosaltres no volíem ser menys, així que ens fèiem dir la Gloriosa. Ja ho veieu, fins i tot a les guerres hi ha un cert sentit de l’humor.

—Sí, el que us diu en Pere és cert. L’aviació de l’altre bàndol era molt més nombrosa que la nostra. A més, a la guerra ja havíem perdut massa batalles i no podíem ser gaire optimistes.

—I a sobre el bàndol franquista tenia l’ajuda del règim nazi de Hitler. Els regalaven avions alemanys perquè es volien fer amiguets amb el bàndol de Franco.

—Mala peça al teler, aquell Hitler... —recordà en Joan Carles.

En Joan i la Laura estaven plens d’emoció d’haver conegut dues persones tan valentes que tenien tantes coses per explicar, però havien d’anar per feina, si no els seus poders màgics s’esvairien en un tres i no res i no podrien participar en la recerca d’arqueologia de guerra. Per tant, es van disposar a anar al camp d’aviació dels Monjos.

En Pere de jove, vestit d'aviador, està envoltat de tres xatos que arrenquen el vol.

Pàgina 8 i 9

—Laura, Laura, em sents? —va cridar en Joan com un boig en trobar-se la seva companya estirada a terra.

—Potser haurem de trucar a una ambulància —va dir una dona que acompanyava en Joan, mentre li mirava el pols.

A la Laura, les paraules d’en Joan i d’aquella dona li arribaven molt llunyanes, els sentia però no era capaç de reaccionar. Només sentia un terrible mal al cap, i mentre esperava que el seu cos fos capaç de moure’s va començar a pensar en com havia arribat allà.

«Ostres, he vist com abatien el xato d’en Joan Carles! Però no pot ser, jo no puc haver vist com l’aviació republicana lluitava a la batalla de l’Ebre contra l’exèrcit franquista! I llavors, què faig aquí? Ara ho començo a recordar: era a classe amb en Joan preparant la cantada de Nadal quan ens van venir a buscar per col·laborar en una nova recerca. És clar, ara ho entenc, eren de l’Estació Territorial de Recerca Penedès (ETRP), i volien que els ajudéssim en una investigació que estan fent amb un grup de recerca de la Universitat de Barcelona sobre un dels camp d’aviació que formava part del vesper de la Gloriosa, el camp d’aviació republicà dels Monjos.» La Laura tenia un diàleg a l’interior del seu cap mentre en Joan i aquella dona feien una trucada pel telèfon mòbil.

—Ara ve en Derek. Abans d’estudiar història, va estudiar uns anys medicina, segur que ens podrà dir si és greu o no —va dir la dona.

«És clar», continuava pensant la Laura, que de tant fer memòria s’oblidava d’intentar moure les extremitats. «Llavors va ser quan li vaig fúmer aquella bronca a en Joan per no haver esmorzat prou perquè se’ns activessin els poders màgics. Gairebé el mato! És la segona vegada que m’ho fa, sort que duia aquelles xocolatines. Potser em vaig passar, però s’ho té ben merescut, o no? Em vaig passar? M’ho deu tenir en compte? Segur que no, ell sempre és tan bo...»

Es veu una seqüència de tres imatges, la primera, mostra la Laura tombada a terra amb els ulls tancats, per sobre la Laura, es veu l'ombra d'en Joan i d'una altra noia. A la segona imatge es veuen dos xatos traient fum, un d'ells volant del revés. En la tercera imatge la Laura i en Joan estan agafats de les mans mentre la Laura parla enfadada i en Joan se la mira amb cara sorpresa.

Pàgina 10 i 11

—Ep, que obre els ulls! —va exclamar en Derek tot just quan es disposava a mirar-li les constants vitals.

—Laura, estàs bé? Em pots sentir?

La Laura va assentir somrient i tothom va respirar alleugerit. Com que feia estona que l’equip de recerca en arqueologia de guerra s’havia separat per mirar de trobar restes de l’activitat que es duia a terme al camp d’aviació durant la Guerra Civil, no sabien què li podia haver passat, però el que sí que tenien era la prova d’un bon cop en forma de bony enorme que la Laura tenia al cap.

Després de parlar amb ella, a en Derek li semblava que la Laura estava
perfectament, però abans d’anar a sopar anirien a un centre
mèdic perquè li fessin una anàlisi més acurada del seu estat, per
descartar que no hagués pres mal de veritat.

—Potser s’ha entrebancat amb aquesta rasa poc
profunda.

—Pot ser... Per a què servia?

—Per protegir-se de les bombes i la
metralla dels avions enemics que de
tant en tant atacaven aquest camp
d’aviació republicà.

—Qui ho havia de dir, que aquest
petit forat a terra que servia per
protegir-se dels atacs enemics,
ara, tants anys després, servís
per obrir-te el cap —va fer broma
en Joan.

—Però per la posició d’on estava estirada, tinc els meus dubtes... I si l’han atacada?

—Atacada? —En Joan va obrir els ulls amb esglai.

—Però qui ha de voler atacar-me? Quin interès pot tenir una persona a atacar una investigadora que tan sols cerca restes de la batalla?

—Podrien ser uns caçatresors.

—Caçatresors? No em puc creure que hi hagi gent que es dediqui a robar les restes de la batalla, si això ho han de deixar per al personal científic, que les investiga perquè després tothom les pugui contemplar als museus.

—Sí, és terrible que hi hagi gent que vulgui vendre peces de la batalla.

—També hi ha persones que volen les restes per quedar-se-les.

—Hauria d’estar prohibit que poguessin utilitzar detectors de metalls.

—Si ho està, però ja se sap que a vegades la gent només pensa en ella mateixa i entra amb els detectors al camp de batalla a buscar restes.

—Però si això és patrimoni de tothom! La gent hauria de ser menys egoista!

—És veritat, com poden ser tan egoistes i voler-ho només per a ells o per vendre-ho?

En Derek ajuda a la Laura a aixecar-se del terra. En Joan surt a primer pla amb les mans a la cintura. Al fons, dues persones porten dos detectors de metall.

Pàgina 12 i 13

L’equip de recerca va deixar enrere la discussió sobre els furtius que feien servir detectors de metalls per robar els tresors de la batalla, i es van dividir per parelles per continuar buscant restes a la zona del camp d’aviació dels Monjos. Cada parella duia el seu corresponent detector de metalls i un aparell GPS per anar marcant els llocs on feien les troballes. Així, en acabar, quan passessin les dades a l’ordinador tindrien un mapa exacte dels indrets on havien trobat les restes.

—Mira, Eva, aquí sembla que hi veig alguna cosa.

—Treu-ho amb compte, Joan. Sembla un botó d’uniforme republicà... Fica’l amb les pinces a la bossa, al laboratori ja l’acabarem d’estudiar.

—Però també podria ser d’un mecànic del camp d’aviació, oi?

—I tant, Joan, o també dels armers, els que preparaven les armes dels avions, per això et deia que només ho sabrem del cert quan l’estudiem amb deteniment.

—Aquí sona, aquí sona, Derek!

—Tranquil·la, Laura. Anem a excavar-ho amb compte. Òndia!, sembla un embellidor de roda de cotxe.

—Encara es veu la marca del cotxe: Chevrolet.

En algun atac al camp devien enganxar
un dels cotxes que tenien els pilots
per desplaçar-se.

Aquell dia van acabar la cerca abans del que haurien volgut, però havien de dur la Laura a fer-li un reconeixement mèdic per assegurar-se que el cop o la caiguda no havien estat res. Per sort, només era un bony espectacular, però res més. Després de sopar, van anar d’hora a descansar, perquè l’endemà els esperava un dia intens de recerca al camp d’aviació dels Monjos.

En Joan posa el botó daurat dins una funda de plàstic amb unes pinces. En Derek li mostra l'embellidor a la Laura, qui porta un detector de metalls.

Pàgina 14 i 15

—Mira, això no són les ulleres d’un pilot?

—I tant! Agafa-les amb compte que no es trenquin i cap a la bossa.

Un dels descobriments més emocionants el van fer abans de l’hora de dinar. Si bé durant el matí havien trobat algunes peces de munició, restes del que podria ser una bomba i un altre botó, el que més va cridar l’atenció de l’equip de recerca en arqueologia de guerra va ser un cargol bastant gros.

—Aquí, aquí, veniu! Em sembla que he trobat una cosa aquí sota.

—Cavem amb compte.

—Vols dir que aquest aparell funciona? Ja li has canviat les piles, Laura?

—Paciència..., ja sabeu que la paciència és la mare de la ciència. No tot sempre es troba tan fàcilment. Estarem excavant l’estona que calgui fins que trobem el que ha captat el detector.

—Ja ho tinc, ja ho tinc! —va exclamar excitada la Laura.

—Ostres! Quin tros de cargol! Si és d’avió, de quina banda deu ser? — rumiava en Joan.

—Jo crec que podria ser de l’ala, no, Eva? —va suggerir la Laura mentre el ficava amb molta cura en una bossa de plàstic transparent.

—Pot ser. Al laboratori ens n’acabarem d’assegurar, però em recorda els cargols que subjectaven les ales dels xatos.

—Seria increïble que fos d’aquell xato que va caure del cel perquè se li va desprendre una ala.

—Què?

—Sí, ho vaig llegir ahir al vespre abans d’anar a dormir. Els mecànics es van oblidar d’ajustar a un xato el cargol que subjectava una de les ales, i quan estava volant se li va desprendre.

—Caram, quina por haver de fer un aterratge d’emergència amb una avioneta tan petita i sense una ala... T’imagines que anés a la seva màxima velocitat, a 360 quilòmetres per hora?

—Uf, i tant! Calia tenir molta valentia per pilotar aquells avions —li va donar la raó la Laura, a qui entrava un calfred només de pensar-hi... El somni havia estat tan real!

En Joan aguanta una funda de plàstic, amb unes ulleres dins. Al fons, la Laura i l'Eva excaven amb un pic i una pala. La Laura i en Joan estan de costat, en Joan subjecta una bossa amb una de les mostres i posa una mà a l'espatlla de la Laura. La Laura es posa la mà al cap. Al cantó, veiem una imatge d'un xato caient i la cara del pilot.

Pàgina 16 i 17

La intensitat del que vivien feia que el dia els passés volant. Van fer tots els àpats a base d’entrepans que s’havien endut a l’antic camp d’aviació republicà. S’hi van estar tantes hores allà com temps enrere els pilots, els armadors i els mecànics que treballaven als camps del vesper de la Gloriosa, que davant la intensitat de la batalla passaven la major part del temps al camp d’aviació.

En Joan va veure el
refugi antiaeri de mas
Serradell, que havia
tingut capacitat per
refugiar cent vint
persones dels atacs de
l’aviació franquista, i va
tenir una premonició.

—Vols endur-te el
detector?

—No cal, és que tinc un pressentiment —va dir en Joan, que, mentre la resta de l’equip de recerca feia cerques amb el detector de metalls, es va dedicar una estona a excavar al terra del refugi.

Després de passar força temps excavant en un racó del refugi antiaeri que li semblava sospitós, va deixar anar un crit carregat d’emocions.
—Joan, què et passa? Què has trobat?

—Mireu, una foto i una carta sense segell dins una caixa de llautó! —Els ho va ensenyar sense poder contenir les llàgrimes als ulls, a les quals de seguida es va afegir la resta de l’equip de recerca. Era tan emocionant, són tan cruels les guerres...

En Joan surt del refugi amb una caixa a les mans, i corre direcció la Laura, l'Eva i en Derek. Es veu una foto amb blanc-i-negra al costat d'una carta firmada per Salvador i datada del 13 de gener de 1939, que posa: Estimada Pilar: Volia fer-te arribar quatre galetes Maria que he aconseguit per als nostres fills, però després he pensat que arribarien molt trencades. Aquí estem que no aguantem més, cada dia fem més vols per combatre l'enemic feixista, fins i tot mengem mentre volem, però no sé si poem resistir gaire més temps.

Pàgina 18 i 19

En ser hivern, la nit queia aviat sobre el campament, fet que donava per acabada la col·laboració de la Laura i en Joan en aquella recerca. La troballa que havia fet en Joan els havia deixat un xic trasbalsats. Així que com l’Eva i en Derek no volien que en Joan i la Laura es quedessin tan tristos i els volien agrair l’ajuda, abans d’anar a sopar els van convidar al sorprenent lloc en el qual passaven la nit els aviadors republicans: la Giralda de l’Arboç.

—M’agradaria tant poder continuar la recerca amb vosaltres...

—És fascinant estudiar el passat, sempre ho dic, n’hem d’aprendre tant!

—Doncs ja ho sabeu, estudieu història i de grans ens podreu ajudar.

—Això, això, ben segur que encara quedarà un valuós patrimoni per rescatar i estudiar.

—Ara que la Núria i l’Adam del casal segur que s’animen a estudiar història. Ella és una al·lucinada dels avions i a ell l’apassiona la història.

—Gairebé tant com a nosaltres —va comentar en Joan, picant l’ullet a la Laura, fet que provocà el somriure de tota la colla.

En Joan, la Laura, l'Eva i en Derek porten les maletes a punt per marxar.

Pàgina 20

els contes de

de Recerca Directa.
ARQUEOLOGIA
DE GUERRA

La Laura i en Joan són dos infants amb poders màgics que de tant en tant participen en recerques superinteressants... Però la maga que se'ls va aparèixer dins de la llàntia màgica del museu els va fer prometre que només els farien servir durant un parell de dies...

  1. IMMUNOLOGIA DEL TRASPLANTAMENT:
    La Laura i en Joan al servei d’una gran fita
  2. TECNOLOGIES DE LA PRODUCCIÓ:
    La Laura i en Joan amb el gran conductor
  3. MACROECONOMIA:
    La Laura i en Joan desemmascaren la bombolla
  4. ARQUEOLOGIA DE GUERRA:
    La Laura i en Joan investiguen la guerra
  5. SINCROTRÓ:
    La Laura i en Joan en una recerca accelerada

Contraportada on es veuen les cares de la Laura i en Joan.